Una gran vergonya aliena


¡Tambien te puede interesar

Una gran vergonya aliena - España Madrid Noticias


Translate Google:

Una gran vergonya aliena

2 meses publicado 9
Compartir en Redes Sociales

Temps de sacsejades. Fa poc més d'una setmana Iñaki Gabilondo reconeixia en aquest mateix diari que els últims episodis del serial protagonitzat pel rei emèrit l'avergonyien i sostenia que degradaven públicament la seva generació, la que va conduir la Transició a la democràcia. Aquest sentiment expressat tan mesuradament pel periodista que la nit del 23 de febrer del 1981 va portar la càmera de TVE al rei Joan Carles –és a dir, qui li va portar l'instrument que li permetria consolidar-se al tron– és el mateix que des de fa uns quants anys experimenten molts dels seus coetanis a Catalunya.

“Ens hem quedat nus i jo em sento avergonyit”, deia Gabilondo. Sí. Això és. Sense que calgui interpretar-ho com un mèrit o un avantatge, sinó més aviat tot el contrari, a Catalunya ja coneixíem aquesta mena de vergonya aliena. És la que va sentir la generació que va forjar el pacte per la democràcia i l'autonomia durant la dècada del 1970 quan un dels protagonistes d'aquella complicada operació, Jordi Pujol, va confessar fa cinc anys una cosa molt similar als affaires borbònics que ara omplen les pàgines de la premsa.

En una mirada superficial podria semblar que a qui els correspon sentir aquesta vergonya és únicament als votants del partit de Pujol. I també, ja posats, als seguidors del seu aliat Josep Antoni Duran Lleida, que va haver de dissoldre el seu partit per assumptes de corrupció. De la mateixa manera que en l'àmbit general espanyol, els correspondria sentir-la als electors que tant suport van donar al Partit Popular de José María Aznar i Mariano Rajoy per acabar veient que després –o fins i tot mentrestant– molts dels qui van ser els seus ministres, presidents de comunitats autònomes, alcaldes i jerarques del partit eren igualment condemnats per delictes de corrupció. Una llarga processó que encara no s'ha acabat. Tot plegat seria, però, una apreciació errònia.

La confessió d'ara fa cinc anys i la caiguda d'ara representen l'enfonsament de l'exemplaritat i la credibilitat exigida als titulars de les institucions que constitueixen la clau de volta del sistema polític. Sense aquestes, l'edifici corre risc de caure. I això afecta tothom. A Catalunya això va arribar abans i també hem vist abans com, en combinació amb altres crisis, abocava a una inaudita degradació de les institucions catalanes. La vergonya que la generació que va lluitar per la llibertat, l'amnistia i l'autonomia ha sentit en veure el penúltim Govern de la Generalitat llançar per la finestra la credibilitat, el prestigi i la legalitat de la institució d'autogovern darrere d'una pseudorevolució en la viabilitat de la qual no creien ni els seus promotors no és gaire diferent de la que descriu Gabilondo. Hem vist, tan estupefactes com avergonyits, com els desorientats successors de Pujol es llançaven a una impúdica exhibició d'utilitarisme per romandre en el poder, encara que fos a costa de triturar el més preciós i delicat bé polític de Catalunya, la unitat civil resumida en un dels eslògans dels anys de la Transició: “Catalunya, un sol poble”. Com hem pogut arribar fins aquí? Vergonya.

La decepció és particularment dolorosa per a aquesta generació perquè en les llargues dècades de la dictadura molts dels seus integrants van creure que la lluita per les llibertats era també un compromís per l'honradesa, la reinstauració d'una moral pública al servei del bé comú. Per a ells, aquestes crisis representen una reculada política i moral. És fins i tot una ofensa. A Aquí no hemos venido a estudiar, Enric Juliana s'ha servit de la biografia d'un comunista catalanoandalús, Manuel Moreno Mauricio, que va estar 17 anys pres a la presó de Burgos, per exemplificar aquest component ètic del combat polític. L'homenatge que a través de Moreno Mauricio ret Juliana en aquesta obra a la generació que va aconseguir el pacte per les llibertats és l'anvers del que vivim ara. Amb les llibertats es volia guanyar també neteja i honradesa col·lectives després de dècades d'ominosa arbitrarietat i opressió. Just el que ara està en crisi. Aquesta és la pèrdua a lamentar, i la que es lamenta doblement perquè ha estat protagonitzada pels qui van exercir les màximes responsabilitats polítiques durant dècades i des de l'inici de l'etapa democràtica.

És difícil imaginar una sortida a aquesta situació, que té aires de final d'època, sense una recapitulació a fons. Com vam aprendre precisament en la dècada de 1970, quan s'entra en una fase de reformulació general se sap com s'hi ha entrat, però en aquest moment és impossible saber com se'n sortirà. Tot és obert.

Leer artículo completo

Compartir en Redes Sociales