Illa de calor


¡Tambien te puede interesar

Illa de calor - España Madrid Noticias


Translate Google:

Illa de calor

2 meses publicado 16
Compartir en Redes Sociales

Com totes les urbs contemporànies, però encara més que força altres, Barcelona és una illa de calor: és una ciutat molt densa; els seus edificis, de ciment i molt junts, deixen veure poc cel, respiren poc. Pràcticament tots els carrers estan asfaltats de gris fosc i els recorren vehicles impulsats per motors tèrmics. A més, ni aquesta ciutat ni, en general, aquest país assenyalen els límits de les propietats amb tanques baixes de fusta, sinó amb murs de dos metres o més. I cada vegada hi ha més portes de ferro, cada vegada hi ha menys reixes i les que queden creixen en altura. El fenomen és universal: l’exemple més conspicu és la reixa de la Casa Blanca, a Washington DC, que creix d’1,83 metres a 3,96. Tot i que almenys els americans no canvien la seva reixa més famosa per una planxa de ferro, com passa sovint a Barcelona. Per sort encara hi ha propietaris sensats que planten una bardissa darrere la reixa que han decidit instal·lar o conservar. D’altres, més beneits, en fan posar una de plàstic verd, una vulgaritat.

Dos de cada tres edificis de Barcelona tenen terrat, normalment fosc. Crec que comptem 1.764 hectàrees de terrats, més superfície que la dels carrers i calçades (1.267, sense comptar voreres, que en són 1.000). Aquest article d’estiu proposa incentivar comunitats de propietaris, adquirents i oferents de pisos i locals perquè pensin en la meravella de disposar d’una coberta verda, d’un terrat viu, o d’una combinació entre tots dos. Si tot plegat es generalitza, seria una revolució urbana.

Hi ha tradició: la Casa Cambó, a la Via Laietana, 30, construïda el 1923, té un jardí a l’àtic, de Nicolau Maria Rubió i Tudurí, arquitecte i jardinista considerable de qui aprecio en particular el seu Viver de Can Borni, a Horta. Més recent és el terrat del Servei Estació, a Aragó, 270, a l’Eixample, o el de la Biblioteca Zona Nord, a Vallcivera, 3 bis, a Nou Barris. Exemplars. Llavors hi ha les cobertes vives, com el pati de jocs de l’Escola Nostra Senyora de Lurdes, a Via Augusta, 73-75. I hi ha guies d’acció: la més notable –i accessible a internet– és la Guia de terrats vius i cobertes verdes, de l’Ajuntament de Barcelona.

Les illes de calor com Barcelona atrapen la calor durant el dia i la retornen a la nit. El punt més calorós és la plaça Universitat, les diferències de temperatura entre el centre i la perifèria de la ciutat poden superar els set graus, amb una mitjana de dos graus, i són més pronunciades a l’hivern que a l’estiu (Javier Martín Vide, catedràtic de Geografia Física de la Universitat de Barcelona, documenta amb una extrema professionalitat el clima de la ciutat des de fa molts anys).

Els terrats verds i, almenys, amb una coberta de color clar són un bon remei: es va cansar de recomanar-los Steven Chu, premi Nobel de Física, que va treballar com a secretari d’Energia en la primera Administració Obama abans de tornar a la universitat, que mai havia abandonat del tot. I si la primera proposta és refrescar els terrats, la segona és fer més clar l’asfalt dels carrers. Una de les raons per les quals a Barcelona fa més calor avui que fa mig segle és que han desaparegut els carrers sense asfaltar. No demano tornar als camins de terra, no cal tornar enrere, sinó, com deia Chu, evolucionar cap a paviments més frescos i permeables. Es pot fer (EPA, Heat Island Compendium, capítol 5).

Els arbres hi ajuden, i molt. El 2017 n’hi havia a la ciutat gairebé un milió i mig, 200.000 a les places i voreres: gairebé el 25% de la superfície del municipi està coberta per arbrat (comptant-hi els parcs, naturalment). Les successives administracions municipals han anat plantant arbres i més arbres, cada cop més variats, un mèrit innegable a totes, però ara toca lluitar pels paviments frescos i permeables. Com escrivia Chu, els humans vam deixar l’edat de pedra perquè vam aprendre a dominar una tecnologia millor, la dels metalls. Cal moure l’opinió pública. De vegades el quietisme de la bona gent de l’activisme verd és només una confessió de la dificultat d’aprendre coses més útils, netes i eficients de les que ja controlem: no es tracta de prohibir, sinó d’innovar. La de l’asfalt fresc i permeable és una batalla més prosaica que la de plantar arbres, però val la pena.

Pablo Salvador Coderch és catedràtic emèrit de Dret Civil de la UPF

Leer artículo completo

Compartir en Redes Sociales