Erik el Belga, el lladre va passar de llarg d’El Greco


¡Tambien te puede interesar

Erik el Belga, el lladre va passar de llarg d’El Greco - España Madrid Noticias


Translate Google:

Erik el Belga, el lladre va passar de llarg d’El Greco

1 mes publicado 31
Compartir en Redes Sociales

Erik el Belga es va passejar per la geografia espanyola durant gairebé dues dècades robant esglésies, catedrals i monestirs. Però també museus, com la Biblioteca Museu Víctor Balaguer de Vilanova i la Geltrú, un dels més antics de Catalunya. El centre tenia una important col·lecció de pintura barroca procedent de diversos dipòsits realitzats per El Prado des del 1882, però també obres de pintors catalans de finals del segle XIX, com Rusiñol o Casas, que les havien donat directament el 1889 a Víctor Balaguer, polític –va ser ministre en quatre governs, de Foment i Ultramar– i home de lletres, a més de destacat maçó, pel prestigi que tenia el seu centre inaugurat el 1884, que va manar construir amb forma de temple clàssic coronat per una cúpula i amb dues ales simètriques destinades a biblioteca i museu, per mostrar la seva col·lecció de llibres, art i material etnogràfic.

La nit del divendres 30 de gener del 1981 Erik el Belga i una o dues persones més van saltar la tanca del jardí per un dels laterals menys transitats i exposats de l’edifici. L'empresa segur que no va ser fàcil, perquè si bé Erik el Belga era conscient que no hi havia mesures de seguretat, com ara una alarma, perquè abans de perpetrar el seu delicte havia visitat el lloc, també sabia que el vigilant dormia al pis de dalt i, molt més important, l’edifici era (i és) al costat del quarter de la Guàrdia Civil i de l’estació de tren, i per tant, era un lloc amb un cert trànsit de gent.

Amb l’ajuda d’una enorme escala, amagada entre la vegetació, van accedir a l’edifici per una de les finestres de la biblioteca. Un cop dins van passejar per la galeria del pis superior i van baixar fins a terra per l’escala d’una de les cantonades. Allà es van trobar l’enorme porta de fusta tancada. Van rebentar el pany i per aconseguir que la porta no es tanqués van col·locar-hi un volum de Le Antichità di Ercolano Esposte del segle XVIII, segons explicava Oriol Pi de Cabanyes, que va ser director d’aquest museu després del robatori. Per accedir a les obres d’art van haver de forçar també la porta de l’ala dreta. Hi tenien pràctica, perquè el març del 1980 en el robatori que van perpetrar a la catedral de Tarragona van rebentar fins a cinc portes per endur-se el botí.

Un cop dins van treure un cúter i van tallar dels bastidors les obres que es volien endur. Després d’unes hores retallant i enrotllant llenços, van desfer el camí i van acabar baixant per l'escala per on havien pujat. En total es van endur 52 pintures: vuit d’El Prado, nou del dipòsit del 1953 de l’Ajuntament de Barcelona i 35 pintures del fons del museu signades per pintors com Joaquín Vayreda, Santiago Rusiñol, Marià Fortuny, Ramon Casas i Antonio Caba, entre d’altres. La resta, fins a la setantena, eren peces de les col·leccions egípcies, com amulets ushebtis i orientals, com un vaixell de marfil xinès. Tot valorat en 601.000 euros.

Però va sorprendre que entre les 52 obres no hi fos la més valuosa de totes, amb permís de Nesi, la mòmia d’un nen de cinc anys, que potser va pensar que era massa fràgil o massa difícil de vendre: L’Anunciació d’El Greco, que era allà des del 1882, dos anys abans que l'edifici obrís les portes al públic. “Josep Maria Xarrié comentava que sota l’obra hi havia un termohigrògraf i possiblement va pensar que era un dispositiu de seguretat i per por que l’operació fos un fracàs no la van tocar; però això és només una hipòtesi”, expliquen Mireia Rosich, directora del Víctor Balaguer, i Mònica Álvarez, tècnica del museu, a la sala on es va produir el robatori fa gairebé 40 anys.

També pot ser que Erik el Belga passés de llarg i no la veiés, ja que l’obra estava col·locada en una sala aïllada. “Analitzant el robatori és fàcil deduir que va ser un encàrrec i que no només va venir a buscar les peces d’El Prado”, continuen, mentre puntualitzen: “No va ser una negligència, les escasses mesures de seguretat eren l’habitual en aquell moment”. I és veritat: el 1988, a la Fundació Joan Miró tres lladres van robar sis obres del pintor entrant per una finestra aprofitant que la gossa del guarda, un conductor jubilat, acabava de parir i estava lligada amb una cadena.

L’endemà el conserge i la directora del centre de Vilanova i la Geltrú, Teresa Basora, van quedar glaçats quan van veure els marcs penjant a les parets sense les teles, per més que no s’haguessin emportat el greco. El museu va tancar com a mesura cautelar i es va informar dels fets les autoritats i El Prado, que ràpidament va decretar l’aixecament del dipòsit al·legant falta de seguretat: una ordre que no va ser ben rebuda pels responsables del museu (Ajuntament i Patronat), que es van negar a entregar-les quan al març van arribar els camions per endur-se-les a Madrid. Fins i tot van enviar un telegrama al rei Joan Carles perquè hi intercedís. Però el Ministeri va assegurar que si insistien en aquesta actitud, recorreria a la via judicial.

Fins que no es va resoldre el contenciós les obres es van dipositar a l’Arxiu de la Corona d’Aragó i a la cambra cuirassada del Banc d’Espanya de la plaça de Catalunya. Les obres van viatjar finalment a Madrid l’agost i el setembre del 1981, segons han pogut documentar Rosich i Álvarez a La presència del Prado. Episodis d'una historia, de publicació recent. D’aquest fons només es va salvar el Dos de Maig de Sorolla per la seva mida, de 3,87 per 5,60 metres, que fa que estigui a prova de robatoris.

El museu no va tornar a obrir fins al 30 d’octubre del 1982, després que l’Ajuntament i la Generalitat el dotessin de noves mesures de seguretat. Abans, el febrer d’aquell mateix any, va ser detingut a Sitges Erik el Belga amb un altre ciutadà belga, un antiquari espanyol i dos alemanys a Benidorm amb els qui havia tret del país el resultat dels seus espolis, destinats a Bèlgica, Holanda i Alemanya. En aquests dos últims països es van localitzar, en guardamobles com si fossin mobles vells, les pintures robades a Vilanova.

Però només les obres de Vilanova van tornar al Víctor Balaguer, les d’El Prado van anar directament a Madrid. El 1986 El Prado va renovar la seva presència al centre enviant-hi 41 obres dels segles XVI al XVIII, tot i que entre les peces no hi havia l’obra d’El Greco. “Però és una molt bona representació de les escoles del Barroc espanyola flamenca i italiana”, reivindica Rosich, mentre assenyala les ferides de les obres que van ser violentades, com un paisatge de Rusiñol o el bell retrat que Antoni Caba li va fer a la seva dona. Totes dues es poden veure a les sales del museu, que l’any passat va rebre 18.000 visitants. Des del Víctor Balaguer s’ha demanat diverses vegades el retorn de L’Anunciació, com el 1984, per celebrar el centenari del museu, i el 1992, durant la celebració dels Jocs Olímpics de Barcelona. L'obra es pot veure a la sala on hi ha les millors pintures d’El Greco a El Prado, cosa que en certifica el nivell.

A Erik el Belga, que va morir el passat 19 de juny, li agradava parlar dels seus robatoris. Ho va comprovar l’historiador Jordi Campillo, que va contactar amb el lladre el setembre del 2004 per entrevistar-lo per a la seva tesi doctoral sobre patrimoni espoliat al Pirineu. “Va ser una de les experiències més sorprenents que he viscut”, explica Campillo al cap dels anys. Després d’acceptar que l’entrevistés, els va convidar a ell i el restaurador Ramon Canal a visitar-lo a Màlaga. “Al principi ens va examinar, perquè deia que estava fart de policies i periodistes que el volien enganyar, però després es va relaxar. Quan li vaig demanar permís per gravar em va dir que si ho feia m’explicaria el que li explicava a tothom. I no ho vam fer. Durant tota la tarda va estar parlant sense parar i nosaltres sense poder apuntar res. Després ens va convidar a casa seva, on ens va ensenyar tres volums enquadernats amb fitxes on documentava, amb notes i fotos, els llocs que havia visitat dient-nos: ‘així estava el vostre patrimoni; mireu com estava tot. Jo era un lladre, d’acord, però també un comerciant que va comprar el 80% del patrimoni que va passar per les meves mans”, explica Campillo.

Erik el Belga els va explicar que sempre va treballar amb el vistiplau de capellans i les autoritats eclesiàstiques. “En un determinat moment es va aixecar i va agafar la guia d’art espanyol de l’Exposició Internacional del 1929 i la va posar sobre la taula dient ‘el 50% de les obres que hi apareixen han desaparegut. Aquest ha estat el catàleg per a molts robatoris”.

L’entrevista va durar fins a deu hores, amb sopar inclòs en què no va deixar de parlar, beure i fumar. En arribar a l’hotel, Campillo i el seu company van passar-se la resta de la nit escrivint-ho tot. Del robatori de Vilanova els va explicar que va passar una cosa que els va fer contenir la respiració: “Va aparèixer un home passejant el gos, va passar per sota però no es va adonar que érem dalt de l’escala de sis metres a punt d’entrar”. Si els hagués vist, la història hauria estat una altra. De L’Anunciació, ni una sola paraula.

Leer artículo completo

Compartir en Redes Sociales